jueves, 7 de julio de 2011

Viu i deixa morir (1973)

La novel·la El doctor No d'Ian Fleming fou publicada originalment per Jonathan Cape. Es va posar a la venda el 31 de març de 1958. Entre desembre de 1958 i març de 1959 aparegué al Daily Express una adaptació en forma de còmic realitzada per Peter O'Donnell i John McLusky. Tres d'anys després es convertiria en la primera aventura cinematogràfica de James Bond. Per tant, des que va sortir la primera edició de la novel·la, fins que s'estrenà la pel·lícula (el 5 d'octubre de 1962), havien transcorregut poc més de quatre anys. El món no havia canviat gaire. Aquesta és la novel·la de 007 que va passar més ràpidament a la pantalla. També s'adaptaren de manera força immediata Des de Rússia amb amor, Goldfinger, Operació Tromba i, en general totes les que protagonitzà Sean Connerey i també George Lazenby. Això fa que, malgrat la l'absoluta infidelitat que pot tenir Roald Dahl a l'hora d'escriure el guió de Només es viu dues vegades (1967), encara el món literari i el cinematogràfic siguin força propers.
Quan la sèrie passa a mans de Roger Moore, la cosa canvia. De cop i volta les pel·lícules d'espies a l'estil Bond s'havien passat de moda i calia reinventar-les. Així fou com Viu i deixa morir s'allunya de l'esperit original per entroncar-se al blaxploitation, llavors de moda amb Shaft (1971), Super Fly (1972), Cleopatra Jones (1973) o Coffy (1973). A partir d'aquí les aventures de l'agent 007 seguiran mantenint elements dels títols clàssics, però ja no es dubtarà en clonar els films de moda en el cinema d'acció de cada moment. En el cas de Viu i deixa morir fins i tot es prescindeix de John Barry per a la banda sonora que s'encarrega a Paul McCartney i George Martin.
Ara, amb la distància, crec que si es tornessin a rodar les pel·lícules de James Bond, caldria ser fidel al moment en que les emmarcà Ian Fleming. Si Live and Let Die es publicà per primer cop l'any 1954, l'acció ha de situar-se cap a l'any 1953. Els personatges que han esdevingut clàssics, com Sherlock Holmes, pertanyen a una època i allí s'han de quedar. James Bond pertany a la Guerra Freda i les seves històries se situen entre els primers cinquanta i el 1964, quan va morir Ian Fleming. Moure-ho massa, és esgarrar-ho.
Las setmana passada vaig estar rellegint Live and Let Die i té una qualitat proto-pop ben diferent a la pel·lícula. Aquí en teniu un fragment (que lamentablement he traduït jo mateix, ja que no he trobat l'edició d'Aymà): "(James Bond) estava content d'estar en silenci i poder donar un primer cop d'ull a Amèrica després de la guerra. No havia de perdre el temps i tornar a acostumar-se a la llengua americana. Familiaritzar-se amb la publicitat, els nous cotxes, el preu dels models d'ocasió que veia exposats, la flaira gairebé exòtica per a un anglès dels cartells de senyalització (...). Descobria la densitat de la circulació. El nombre de dones que conduïen tot passejant un marit dòcilment assegut al costat d'elles. Els vestits dels homes. Els pentinats de les dones. Les pancartes de la Defensa passiva: EN CAS D'ATAC ENEMIC, NO US ATUREU. NO US QUEDEU AL PONT. La invasió de les antenes de televisió a les teulades i dels aparells de televisió als aparadors dels magatzems i als cartells publicitaris. De tant en tant passava un helicòpter. Es fixà en les campanyes que anunciaven la lluita contra el càncer o la poliomielitis (...). Totes aquestes petites impressions fugisseres són tan importants a la seva feina com una escorça trencada o unes branques aixafades per l'explorador de la jungla".
No estaria gens malament aconseguir transmetre aquest món emergent de cotxes, televisors i publicitat dels primers cinquanta. Ara bé, suposo que a l'espectador normal li agrada més veure el tros de soca del Daniel Craig repartint mastegots. Què hi farem!

No hay comentarios:

Publicar un comentario