sábado, 2 de julio de 2011

Ghost Dog, el camino del samurai (1999)

M'agrada llegir les cròniques que escriu Jordi Costa de pel·lícules que no tinc intenció de veure. Per exemple, que ningú no m'esperi a Transformers 3: El lado oscuro de la Luna. Malgrat tot, em sembla sensacional saber que: "En un momento del abrumador clímax final de esta película, Michael Bay detiene su mirada sobre la actriz Rosie Huntington-Whiteley, mientras, al fondo, los colosales robots que definen la franquicia libran su batalla apocalíptica al ralentí. La imagen contiene la esencia del toque Bay: una mirada publicitaria -y, por tanto, lúbrica- sobre una anatomía contemplada como la carrocería de un coche tuneado último modelo, con el Apocalipsis haciendo la función de papel pintado". Uf! Gairebé que l'amic Costa em fa venir ganes de veure Transformers 3. Però no, la meva voluntat és de ferro. I tinc alguns prejudicis. Potser és que no trobo prou seriós que es facin pel·lícules a partir de joguines. Tot i que això contradiu un principi del que n'estic absolutament convençut: es pot fer una pel·lícula a partir del que sigui. No hi ha un material més fiable que un altre.
És més, el cinema ha adquirit un prestigi tan gran com a forma artística, que ho ennobleix tot. Fixeu-vos: quan s'adapta una novel·la al cinema, ens sembla perfectament lògic, gairebé necessari. Ara bé, si es converteix una pel·lícula en novel·la, tothom arrufa el nas i sospita que es tracta d'una cosa tronada, absolutament negligible.
Estic convençut que el punt d'inflexió, el moment en que el cinema passa a ser un art de primera, és quan es converteix en autoreferencial. Quan les pel·lícules ja no s'inspiren només en el món real o en la literatura, sinó que troben dins la mateixa història del cinema els seus referents, temes, estètiques i formes narratives. Com vèiem l'altre dia, això és el que va fer Blake Edwards a La carrera del siglo (1964) en agafar com matèria primera algunes de les pel·lícules que l'havien fascinat de jove.
Dins del cinema que es construeix a partir del mateix cinema, Ghost Dog, el camino del samurai, em sembla una obra d'una estranya perfecció. Els dos referents principals que Jarmusch emprà van ser Branded to Kill (1967) del gran Seijun Suzuki i El silencio de un hombre (1967) de Jean-Pierre Melville. Tot i que Ghost Dog agafa literalment molt d'elements d'ambdues pel·lícules i fins i tot calca algunes seqüències, el talent de Jarmusch fa que la seva sigui una pel·lícula profundament original, extraordinària. I el més interessant de tot és que tant Suzuki com Melville també eren directors que feien un cinema basat en pel·lícules d'altres. Ben coneguda és la fascinació que exerceix el cinema clàssic sobre Melville i com n'és de present a la seva obra. Per la seva part, Suzuki fa unes pel·lícules ben estranyes. Si més no, estranyes per al gust de la indústria. Tant que, després de Branded to Kill, els estudis Nikkatsu l'acomiaden i haurà de passar molt d'anys sense poder rodar res, és un empestat. El cinema de Suzuki té molt de japonès: des de l'influx del teatre kabuki fins les claus simbòliques que fa servir. Ara bé, ell mateix s'inspirava formalment en un estil "internacional" que podia derivar, fins i tot, dels films de James Bond de Terence Young.
Quan Jarmusch hagué acabat Ghost Dog, no se li acudí res millor que ensenyar-li la pel·lícula al mestre, a Suzuki. Potser per la cosa interioritzada que tenen els japonesos, segons m'explicà Tom DiCillo, Suzuki no es mostrà gaire emocionat. I això que Suzuki és un home agradabilíssim, d'una gran simpatia. Jo crec que algú que ha patit un tracte tan injust per part de la indústria, ben segur que per dins devia agrair l'homenatge que li feia Jarmusch. Fins i tot, a la seva manera, ho va explicitar a Pistol Opera (2001).
Ja ho veieu, sóc un incondicional del cinema fet a partir del mateix cinema. "Cinema cinema" que deia Leone. Ara bé, això de les pel·lícules fetes a partir d'una joguina, no em diu res. Per més que Jordi Costa hi esmerci un gran enginy: "En cierto sentido, Michael Bay es a Steven Spielberg lo que Calibán era a Próspero".

No hay comentarios:

Publicar un comentario