Zoom and Bored (1957)

Fa unes setmanes pensava que algunes de les coses que avui entenem d'una determinada manera, és possible que en el futur hagin esdevingut tota una altra cosa. Aquesta idea em va venir escoltant mig endormiscat Una nit a la Muntanya Pelada de Mussorgsky. Em va semblar que aquella composició era clarament la premonició d'una banda sonora, tot i que s'havia escrit en una època en la que encara no existia el cinema. I, encara menys, el cinema sonor. Malgrat aquesta evidència, molt de compositors russos del XIX semblen portar el cinema al cap. Em direu que tinc aquesta impressió per l'influx que exerciren aquests il·lustres músics (Borodín, Glinka, Rimski-Kórsakov,Txaikovski, etc.) sobre moltíssims compositors de bandes sonores. Segur que és així, però crec que obres com Una nit a la Muntanya Pelada semblen estar esperant que algú inventi les pel·lícules. Fins i tot Mussorgski descriu la seva creació com "una pintura musical". I no va més enllà de "pintura" perquè no és endeví. Setanta-tres anys després, Walt Disney farà servir Una nit a la Muntanya Pelada com part de la banda sonora de Fantasia (1940). I funciona meravellosament.
Uns anys abans de Fantasia, Disney havia creat les Silly Simphonies. I sembla ser que ho havia fet a partir de converses amb el compositor Carl Stalling en les que tots dos es preguntaven què havia de ser primer, l'animació o la música. I així fou com Stalling compondria peces musicals que després esdevindrien cartoons. Al cap de poc temps Stailling deixà Disney i treballà amb alguns dels més populars directors d'animació: Tex Avery, Fritz Freleng o Chuck Jones. Justament amb Chuck Jones confegí Zoom and Bored, una aventura de Wile E. Coyote i el Correcamins.
Amb Zoom and Bored he fet un experiment. Primer he escoltat la composició de Carl Stalling sense efectes especials, tal com està recollida a The Carl Stalling Project, Volume 2: Music From Warner Bros. Cartoons 1939-1957. Tot seguit he vist el cartoon sense banda sonora. I, és clar, en tots dos casos és una experiència que queda coixa. Les composicions d'Stalling tenen el dinamisme característic dels Looney Tunes o les Merrie Melodies, però sense relacionar-se amb la imatge esdevenen excessivament canviants i fragmentades. En quant al cartoon sense banda sonora, es desinfla de manera lamentable. Música i imatge formen una associació indestriable. Però, en el procés creatiu, què ha de ser primer l'una o l'altra? Si penso en Mussorgsky i Fantasia, indubtablement, abans va ser la música. Tot seguit intento imaginar quines coses d'avui es transformaran en el futur de manera insospitada.