jueves, 9 de junio de 2011

Alarma a l'exprés (1938)

He tornat a veure Alarma a l'exprés. Crec que amb Els trenta-nou graons (1935) és la pel·lícula anglesa de Hitchcock que més m'agrada. Cosa que no té res d'estrany, ja que fou tot un èxit des del primer moment. El que em sembla més interessant, però, és que segueixi funcionant tan bé. Tenia por, per exemple, de no trobar tronada la maqueta del començament. I no, el moviment de càmera fins l'hotel de Bandrika és perfecte per situar la història. És clar que les figures que hi ha a la maqueta no es mouen, però crec que això encara li dóna un cert encant artesanal.
Els primers minuts, els que passen a l'hotel, són d'una gran precisió en la descripció de personatges com és el cas de Caldicott i Charters (els aficionats al criquet, que tingueren tant d'èxit que van sortir a tres pel·lícules més). Aquestes descripcions són molt divertides, però narrativament fonamentals per entendre les reaccions d'uns i altres ja dins del tren. Sembla ser que Hitchcock, que es trobà el guió fet, va reelaborar aquesta part inicial de la història, així com el final. Segur que va guanyar claredat, per un costat, i dinamisme per un altre. Bé, no cal dir que el dinamisme d'Alarma a l'exprés no és de cap manera el d'una aventura de Bourne, posem per cas. Hitchcock el que fa es mesurar-ho tot perfectament, saber en cada moment què ha d'explicar i de quina manera. Això, quan es té el seu l'ull clínic, la seva genialitat o la seva gràcia, fa que el ritme de la pel·lícula sigui imparable.
Un arquitecte japonès amic meu em va demanar, un dia que estàvem a la Pedrera, si sabia quines columnes eren de Gaudí i quines de Jujol. Com que jo ho desconeixia, em va explicar que les de Jujol eren ornamentals, mentre que les de Gaudí, a banda de ser ornamentals, aguantaven l'edifici. I aquesta és justament la impressió que em produeix cada pla d'Alarma a l'exprés: aguanta la història, és imprescindible. Així passa amb cada personatge i amb cada diàleg. I tot hi és en la justa mesura. Em sembla admirable. I encara és més si comparem aquesta pel·lícula amb el remake que se'n va fer l'any 1979 que es titulà La dama del expreso. El remake sempre hi surt perdent, per més que el repartiment sigui simpàtic (Elliott Gould, Cybill Sheperd, Angela Lansbury i Herbert Lom) i et faci passar una estona agradable.
Michael Redgrave, un dels protagonistes, va dir: "veritablement (Hitchocock) no era un director d'actors (...) Aquí a Anglaterra tot el món sabia que la seva reputació es basava més en la preparació que tenia i en la tècnica, més que no pas en el treball amb els artistes. De fet l'aparent indiferència que transmetia feia que les coses fossin molt més fàcils per a nosaltres. Sabia on volia col·locar la càmera, sabia el to que volia assolir. Ho tenia tot visualitzat per endavant i, un cop havíem entrat al plató, aconseguia que tot es fes de manera ràpida i sense grans esforços".
Em fa molta enveja aquest absolut domini dels recursos narratius. Que una pel·lícula on l'acció passa essencialment dins d'un tren es mantingui tan dinàmica més de 70 anys després de l'estrena, em sembla un prodigi.

No hay comentarios:

Publicar un comentario