lunes, 27 de junio de 2011

La carrera del siglo (1965)

Crec que la primera pel·lícula que tinc consciència d'haver vist de Peter Falk és La carrera del siglo. Una pel·lícula que a casa sempre ha fet molta gràcia, però que a l'època no fou gaire valorada. I el que és pitjor, va sortir perdent en ser comparada a Aquellos chalados con sus locos cacharros (1965), comèdia també de curses (en aquest cas d'avions) que és clarament inferior. Aquellos chalados s'estrenà poques setmanes abans que La carrera del siglo, aconseguint una inqüestionable popularitat. Ara bé, La carrera del siglo és una altra cosa, és un formidable homenatge a l'slapstick i alhora una de les mostres més aconseguides de cinema referencial dels anys 60. Blake Edwards cita, parodia o fa homenatge de pel·lícules que havia vist a la seva joventut com Arizona (1939), El prisionero de Zenda (1937) o Locos del aire (1939) d'Stan Laurel i Oliver Hardy. De fet La carrera del siglo està dedicada a aquest sensacional duet còmic. I d'aquesta pel·lícula sorgirà un altre gran duet còmic. El dels dolents: el professor Fate i Max, immillorablement interpretats per Jack Lemmon i Peter Falk.
En una entrevista, el fill de Jack Lemmon va afirmar que el professor Fate potser era la creació més aconseguida del seu pare. Poca broma, ja que un paper tan esquemàtic i estereotipat, tan cartoon, és molt difícil que funcioni sense fregar el ridícul. No crec que sigui gens fàcil posar-se a la pell d'un personatge ideat per Tex Avery, posem per cas. Ja m'hauria agradat veure Laurence Olivier interpretant el gosset Droopy. I, com és natural, si Lemmon funciona, és en contrast amb un extraordinari Peter Falk, que s'imposa fent el grapes del seu ajudant. De fet la frase de la pel·lícula és "Push the button Max!", que és el que deia el professor Fate quan volia que el seu subaltern fes funcionar algun dels sinistres ginys que havia ideat. Fins i tot el tema musical compost pel gran Henry Mancini per identificar els dolents acabà portant aquest títol: Push the Button Max.
Blake Edwards fou un mestre indiscutible de l'slapstick. Ningú de la seva generació tingué semblant precisió per al gag visual. Excel·lí en les escenes que ideà per a lluïment de Peter Sellers. Però La carrera del siglo fou l'esforç més gran que Edwards realitzà per retre homenatge a aquell món enginyós i dinàmic que pot anar des dels Keystone Kops de Mack Senett, fins l'estràbic Ben Turpin. I això ho aconseguí, entre d'altres coses, gràcies a actors con Peter Falk, que tant podia rodar amb Cassavetes com fer aquest Max que, cada cop que prem el botó, desencadena desastres.

No hay comentarios:

Publicar un comentario