
En una entrevista, el fill de Jack Lemmon va afirmar que el professor Fate potser era la creació més aconseguida del seu pare. Poca broma, ja que un paper tan esquemàtic i estereotipat, tan cartoon, és molt difícil que funcioni sense fregar el ridícul. No crec que sigui gens fàcil posar-se a la pell d'un personatge ideat per Tex Avery, posem per cas. Ja m'hauria agradat veure Laurence Olivier interpretant el gosset Droopy. I, com és natural, si Lemmon funciona, és en contrast amb un extraordinari Peter Falk, que s'imposa fent el grapes del seu ajudant. De fet la frase de la pel·lícula és "Push the button Max!", que és el que deia el professor Fate quan volia que el seu subaltern fes funcionar algun dels sinistres ginys que havia ideat. Fins i tot el tema musical compost pel gran Henry Mancini per identificar els dolents acabà portant aquest títol: Push the Button Max.
Blake Edwards fou un mestre indiscutible de l'slapstick. Ningú de la seva generació tingué semblant precisió per al gag visual. Excel·lí en les escenes que ideà per a lluïment de Peter Sellers. Però La carrera del siglo fou l'esforç més gran que Edwards realitzà per retre homenatge a aquell món enginyós i dinàmic que pot anar des dels Keystone Kops de Mack Senett, fins l'estràbic Ben Turpin. I això ho aconseguí, entre d'altres coses, gràcies a actors con Peter Falk, que tant podia rodar amb Cassavetes com fer aquest Max que, cada cop que prem el botó, desencadena desastres.
No hay comentarios:
Publicar un comentario