El héroe anda suelto (1968)

L'altre dia, en parlar de El castillo de Fu Manchú, veiem com Jess Franco havia fet servir sense cap problema fragments d'altres pel·lícules, com La última noche del Titanic (1958) de Roy Ward Baker. Aquesta pràctica de fer servir retalls l'associem a la precarietat de mitjans, a un cert estil de can penja i despenja, podríem dir. Però no té perquè ser així. Per exemple a El halcón inglés (1999), els flashbacks que ens mostren el passat de Terence Stamp, estan extrets de manera perfectament legítima de Poor Cow (1967), la pel·lícula de Ken Loach. I aquí no podem parlar de cap mena de nyap, ja que aquests talls són fonamentals per construir el model narratiu no cronològic que volia aconseguir Soderbergh. Podem dir, per tant, que aquest és un recurs d'una certa modernitat? Em fa l'efecte que no. Us posaré un exemple clàssic. Una pel·lícula del gran Preston Sturges: El pecado de Harold (1947). En aquest cas Sturges fa servir metratge de El estudiante novato (1925) per explicar-nos què feia el personatge que interpreta Harold Lloyd 20 anys enrere. Per tant el cinema, com art de creació col·lectiva, ha d'estar perfectament obert a aquesta mena de patchwork.
El cas que em sembla extraordinari és el de Targets de Peter Bogdanovich que aquí s'estrenà com El héroe anda suelto. Títol ben estrany que no respecta el concepte original i més aviat ens fa pensar que el protagonista tenia pressa en trobar un lavabo. Doncs bé, Targets fa servir uns 20 minuts de El terror (1963). Aquest cas és força interessant ja que combina una certa picaresca industrial amb una excel·lent mostra de talent creatiu. Veja'm com va anar la història.
A principis dels 60 Peter Bogdanovich escrivia per a la revista Esquire. En aquella època conegué el prolífic director i productor Roger Corman que just llavors acabava de dirigir pel·lícules tan bones com El hombre con los rayos X en los ojos (1963) o La máscara de la muerte roja (1964). Corman s'interessa per Bogdanovich i li prtoposà de fer d'ajudant de direcció a Los ángeles del infierno (1966), clàssic de motoristes protagonitzat per Peter Fonda i Nancy Sinatra que es promocionà amb aquest sensacional eslogan: "Their credo is violence! Their god is hate!"
Un parell d'anys després arribaria la gran proposta. Bogdanovich explica que Corman li va preguntar si li agradaria dirigir una pel·lícula. I és clar que sí, feu Bogdanovich. Tot seguit Corman exposà com havia d'anar el projecte. La cosa es fonamentava en que Boris Karloff li devia dos dies de feina. "Vull que rodis 20 minuts amb ell durant dos dies -digué Corman-. Ja saps que jo he rodat pel·lícules senceres en dos dies. Tot seguit agafa uns quants actors i en un parell de setmanes hauràs de fer una hora de metratge, més o menys. Tot seguit escolliràs uns 20 minuts de El terror, una pel·lícula que vaig fer amb ell. D'aquesta manera si sumes els 20 minuts que rodaràs amb Karloff, els 20 de El terror i, posem per cas, uns 40 del que rodis amb els altres actors, tindràs una pel·lícula nova de 80 minuts amb Boris Karloff de protagonista".
S'ha de dir que Peter Bogdanovich trobà una solució narrativa brillant per integrar el material i acabà construint una mena de darrer retrat de Boris Karloff molt suggestiu. Aquest cas, per tant, industrialment és ben diferent dels abans esmentats de Soderbergh o de Preston Sturges. Ara bé, l'estratègia narrativa és impecable. De vegades l'atzar acaba convertint-se en un sastre que fa la roba a mida.