Midnight in Paris (2011)

És estrany, però m'he passat tres setmanes sense anar al cinema. Ahir al vespre, però, vaig veure la pel·lícula de Woody Allen. I no és la que més de gust em venia. Fins el darrer moment vaig estar dubtant d'entrar a una sala o altra. Se m'acudí que Senna (2010), el documental sobre el corredor de fórmula 1, segurament m'agradaria més. Però no sé ben bé perquè vaig acabar comprant l'entrada per a Midnight in Paris.
He vist més de dues dotzenes de pel·lícules de Woody Allen. Tot i que alguna no m'ha agradat gens, la majoria són notables i algunes excel·lents. Per tant em sembla injust tenir tantes reticències. Però és així. Sembla com si quan ja has vist tantes pel·lícules d'un determinat director no calgués veure'n més. I potser encara més si estracta d'un de tan fidel al seu món.
El cas de Woody Allen és especial, sobretot a Barcelona. Ara ja s'ha passat una mica la febrada, però abans hi havia un multitudinari públic militant de les seves pel·lícules i de la seva cosmovisió. Un públic que reia les gràcies abans que no es fessin efectives. Va arribar un moment que em costava molt anar a veure les seves noves estrenes. A casa sí que m'agradava revisar, posem per cas, Bananas (1971), Broadway Danny Rose (1984), Delictes i faltes (1989) o Bales sobre Broadway (1994), i en canvi no podia imaginar-me compartint la projecció amb aquells conciutadans que ja reien només de veure el cartell de Misteriós assassinat a Manhattan (1993).
Ahir la cosa va estar a punt d'espatllar-se. Quan ja faltava poc per a que tanquessin els llums, jo estava molt content de ser l'únic espectador de cinquena fila (no sé perquè a la gent li agrada veure les pel·lícules des del darrere de tot, potser perquè veuen la pantalla més petita i els sembla la tele). De sobte, però, tot de gent s'interessà per la meva fila. I el més alarmant era el formidable pot de crispetes de colors del senyor de la meva dreta i el no menys descomunal pot de coca-cola de la seva senyora. Ja m'imaginava aquell desagradable rossegar i xarrupar que de vegades pot tenir tan nefastes conseqüències (només cal recordar el lamentable crim que per aquesta causa es produí a Riga el passat més de febrer). Afortunadament aquella parella havia aconseguit un sistema de mastegar insonoritzat prou raonable. Ara bé, cada cop que sonava la cançó de Cole Porter Let's Do It, el senyor de les crispetes de colors no podia dissimular que sabia la lletra i es posava a cantar: "In Spain, the best upper sets do it / Lithuanians and Letts do it / Let's do it / Let's fall in love / The Dutch in old Amsterdam do it / Not to mention the Fins / Folks in Siam do it / Think of Siamese twins..." Ja veieu que no hi ha felicitat completa.
Per cert, la pel·lícula em va agradar. Parla de la fascinació per èpoques passades i dels llocs on ens hagués agradat viure. Un gran tema. Suposo que per això llegim llibres i veiem pel·lícules. Ho tinc ben clar: si fos per mi, ja estaria vivint en alguna pel·lícula. (Que no se m'oblidi, van posat el tràiler de Senna i ja en vaig tenir ben bé prou de fórmula 1. Sort que no la vaig anar a veure.)