El castillo de Fu Manchú (1968)

Fa unes setmanes vaig llegir el formidable llibre que Carlos Aguilar ha escrit sobre Jesús Franco. Amplia i millora el que ja havia publicat a la col·lecció Bizarre Sinema! Per arrodonir la lectura vaig fer una sessió triple de Jess: dues de les seves pel·lícules més elogiades: Rififí en la ciudad (1963) i Las vampiras (1970), i el tan criticat darrer Fu Manchú del que tot seguit us en parlaré. Fins i tot Carlos Aguilar no dubta en trinxar-lo: "pergeña un desidioso mejunje de las previas películas de la serie (no faltan pues los científicos raptados, ni el enésimo plan estrafalario de Fu Manchú para conquistar el mundo), añadiendo oportunistas motivos coyunturales (…) y las previsibles pinceladas de humor grotesco, que por desgracia rozan la farsa, sobre todo a causa de unos diálogos penosos. La abulia generalizada llega hasta el punto de incorporar metraje de otras películas (…) para alcanzar una duración aceptable, y filmar sin el menor disimulo el Parque Güell pretendiendo que el espectador tome la más célebre creación de Gaudí, a escala mundial, por una fortaleza turca". Vaja, que a Carlos no li agrada molt. Però a mi sempre m'ha fet gràcia El castillo de Fu Manchú. I no descarto que una de les coses que més gràcia em facin sigui justament que el Parc Güell (per davant) i el Parc de la Ciutadella (pel darrere) es converteixin en el castell de Fu Manchú (que suposadament està a Istanbul, per acabar d'adobar-ho).

La pel·lícules de Fu Manchú que Harry Alan Towers havia produït durant els anys 60 van passar de la correcció artesanal de les dues primers dirigides per Don Sharp, a un final dement amb les altres dues que s'empescà Jess. En mig una de ben poc destacable a càrrec de Jeremy Summers. S'ha de dir que Towers anà a buscar Jess per la fama que havia aconseguit de rodar ràpid sèries B internacionals amb pressupostos ajustats. Per tant no caldria fer excessius escarafalls respecte a la inconsistència de la producció. Si va fer servir fragments de El hundimiento del Titánic (1958) o de Las novias de Fu Manchú (1966), així com d'altres retalls sense identificar, no crec que fos per mala fe. Senzillament, no tenia diners per anar enfonsant vaixells o per fer esclatar preses d'aigua. Però malgrat la migradesa dels recursos (o justament per això), Jess aconsegueix un nivell de disbarat que s'adiu molt amb l'esperit de les novel·les de Sax Rohmer. Perquè les novel·les, malgrat la simpàtica irracionalitat pulp que desprenen, són dures de rosegar, tret d'algunes espurnes de genialitat, com quan Nayland Smith i el doctor Petrie es disfressen d'artistes futuristes per a que Fu Manchú no els conegui (Los misterios del Si-Fan). Des del meu punt de vista Jess no fa altra cosa que aprofundir per aquest costat. I, és clar, el resultat és ben peculiar. Entenc que aquesta mena de cinema tan desvergonyit sigui incòmode per a la majoria d'espectadors, acostumats a coses menys descarnades, però a mi ja m'està bé. I em sembla tan representatiu de Jess com les abans esmentades Rififí en la ciudad o Las vampiras que, malgrat ser més polides, pertanyen a un món narratiu igualment informal.