La mujer de cemento (1968)

Aquesta pel·lícula la vaig veure de petit a un dels cinemes de programa doble que llavors hi havia al barri de Gràcia: Delicias, Texas, Chile... La pel·lícula em va deixar una impressió molt positiva. Fa 4 o 5 anys La mujer de cemento es va editar en DVD i la vaig tornar a veure. Em semblà poca cosa. Ahir vaig repassar-la, encuriosit per saber quin era l'atractiu que jo li havia trobat fa tant d'anys. I en 5 minuts ho vaig tenir clar: la banda sonora d'Hugo Montenegro.
La mujer de cemento es la seqüela d'Hampa dorada (1967), primera aventura cinematogràfica de Tony Rome, un granadet detectiu de Miami fet a la mida per un Frank Sinatra que, des de El mensajero del miedo (1962), no havia protagonitzat cap pel·lícula important. El director de La mujer de cemento, Gordon Douglas, havia dirigit un dels films clàssics del Rat Pack: Cuatro gángsters de Chicago (1964), així com alguns títols molt populars d'aquells anys: Un chalado en órbita (1966) amb Jerry Lewis i un dels grans competidors de James Bond:  F de Flint (1967).
Per a La mujer de cemento es contractà Raquel Welch, gran sensació del moment. Cal dir que em costa veure-la al costat de Sinatra, potser perquè és de l'edat de la seva filla Nancy Sinatra. El paper més lluït, amb diferència, és el que interpreta aquell armari mirall que és Don Bloker, un dels llavors famosíssims protagonistes de la telesèrie Bonanza. Sens dubte un dels punts forts de la pel·lícula són les rèpliques enginyoses entre Sinatra i Bloker.
Però com dèiem, on el film excel·leix és en la banda sonora. És un veritable concentrat de lleugeresa, diversió i esperit pop. De fet Tony's Theme, peça central de la banda sonora, es convertí en un petit clàssic. L'excel·lent versió que en va fer Cándido Camero a l'àlbum Thousand Finger Man així ho demostra. Fins i tot el mateix Hugo Montenegro el repescaria per al seu disc Good Vibrations. A més, en aquells anys Hugo Montenegro estava, des del meu punt de vista, en un moment de forma extraordinari. Quelcom que confirmaria l'any seguent amb un àlbum que m'agrada moltíssim: Moog Power, un creuament entre una electrònica ingènua, el pop i un gust per l'exotica força espectacular. Montenegro fa una aproximació a l'electrònica una mica en la línia dels discs de versions de Gershon Kingsley, Mort Garson o Jean Jacques Perrey, però l'eficàcia de les seves orquestacions i l'aire lleugerament Beach Boys el fa irresistible.

Hugo Montenegro no ha passat a la història del cinema com un dels grans, però la banda sonora de La mujer de cemento em sembla la síntesi perfecta del so d'una època. Combina molt bé amb un daiquiri.