X-Men: Primera generación (2011)

Com que ja tinc una edat, de totes les pel·lícules basades en còmics Marvel la que més gràcia m'ha fet és Iron Man (2008). Potser perquè Robert Downwy Jr. fa un Tony Stark prou divertit. També perquè la quantitat d'escenes d'acció és moderada i el repartiment sòlid, amb Jeff Bridges i Gwyneth Paltrow. També em va agradar Iron Man 2 (2010) on Mickey Rourke i Sam Rockwell interpreten uns dolents de primera. Prefereixo, per tant, aquestes pel·lícules que les dels Quatre Fantàstics, l'Increïble Hulk o, fins i tot, Spider-Man. El primer X-Men (2000) de Bryan Singer em va semblar prou interessant, però el tema dels joves mutants em deixa força indiferent (potser perquè no aconsegueixo posar-me en la pell d'un adolescent que, tal com van descobrir Stan Lee i Jack Kirby, és el paradigma del mutant, tal com ho demostra el que tingui la cara plena de grans). Per tant no tenia gaire clar si anar a veure l'actual refundació de la sèrie. Però la ressenya de Jordi Costa a El País em va encuriosir: "el director Matthew Vaughn (...) transmuta su mitología del origen en frenética aventura en clave bondiana, atomizada en un caleidoscopio de tiempos y escenarios sin perder músculo narrativo, ni velocidad expositiva". Una pel·lícula dels X-Men en clau Bond? Sorprenent. O no, ja que en voler ressituar els mutants en una època propera a la que els van idear Lee i Kirby, els fan participar a la crisi dels míssils de Cuba. A més Sebastian Shaw, el dolent interpretat per Kevin Bacon, com si fos un nou Blofeld, vol desencadenar una gerra atòmica entre les gran potències.
El primer comic book dels X-Men es va publicar el setembre de 1963, quan ja feia gairebé un any de la crisi dels míssils, que es produí entre l'octubre i el novembre de 1962. Algú podrà dir que les dates no encaixen, però això només és un detall sense importància, ja que aquesta crisi és un entorn molt atractiu per situar aquesta aventura fundacional. Ho té tot: el punt de màxima tensió de la Guerra Freda, el perill nuclear i la fascinació per uns anys tornats a posar de moda amb Mad Men (de fet January Jones que a Mad Men interpreta la dona de Don Draper, aquí és Emma Frost la mà dreta de Sebastian Shaw).
La pel·lícula no dubta en fer servir imatges reals, d'arxiu, per ressaltar el context històric, tot i que ben aviat la versemblança s'esvaeix en funció de la deriva bondiana. Des de L'agent 007 contra el doctor No (1962) fins Només es viu dues vegades (1967) els minuciosos plans dels dolents (especialment d'Espectra) sempre van estar relacionats amb la confrontació de les grans potències i el perill nuclear. El mateix teixit que X-Men: Primera generación. Amb l'afegit que aquí els dolents veuen l'holocaust atòmic com una bona cosa, ja que la radiació sembla fer profit a les mutacions. Ara que hi penso, aquí segur que debem tenir un bon grapat de mutants des que el 1966 van caure les bombes atòmiques a Palomares.
Una de coses que em criden l'atenció d'aquesta pel·lícula és la manera en com es recreen els anys 60, per exemple en el vestuari. Un a un podria ser que que sí, que algú vestís així l'any 1962, però el conjunt és força estrany. L'estilisme de Mad Men, posem per cas, és molt més creïble. Em direu que el que aquí s'ha fet és una tracucció de la indumentària dels primers 60 que fos visualment acceptable per als adolescents d'ara. Sí, pot ser. Tot ha de ser digerible. Té raó Jordi Costa quan diu que aquest és un espectacle "dominado por un sentido lúdico que pulveriza todo recuerdo de la pomposidad modelo Christopher Nolan". La veritat és que no sé si agrair o lamentar la falta de pompositat. Bé, mentre ho decideixo vaig a escoltar un disc formidable de Joe Meek que em van recomanar l'altre dia: I Hear a New Word. És del tot mutant, més que Magneto.