Círculo rojo (1970)

Jean-Pierre Melville era un enamorat del cinema. De petit li van regalar una càmera Pathé Baby de 9,5 mm i un projector. Melville explica que s'ho passava d'allò més bé filmant el cartell de sabó Cadum que hi havia al davant de casa seva o la gent que passava pel carrer. Però el que veritablement el fascinava era projectar les pel·lícules que llogava setmanalment. És a dir, el que més l'atreia era el que rodaven els altres. Per això el seu cinema té tant de referencial, de recerca d'un món abstracte. En conseqüència crida l'atenció, segons que explicava José Giovani, li fes tanta enveja l'èxit dels seus contemporanis i li complagués el fracàs de les seves pel·lícules. I de fracàs s'ha de parlar en el darrer film de Melville, Crónica negra (1972), poc valorat al seu moment. Film, cal dir-ho, que dirigí en un perfecte estat de misantropia. Mentre durà el rodatge Melville vivia pràcticament aïllat. Fins i tot se li acudien coses ben peculiars com demanar a l'script Florence Moncorgé-Gabin, filla de Jean Gabin, que es posés perruca, ja que no li agradava el color del seu cabell.
Crónica negra comença amb una citació de Vidocq, el qui fou primer director de la Sûreté Nationale: "Els únics sentiments que l'home ha estat capaç de desvetllar en un policia són l'ambigüitat i el menyspreu...", no està malament per a una pel·lícula que es titulà originalment Un flic. Però aquest pessimisme existencial on potser es fa més palès és a Círculo rojo. Allí la frase inicial s'atribueix al mateix Buda: "Quan uns homes, fins i tot si ells ho ignoren, han de trobar-se un dia, ja poden fer el què vulguin i seguir camins diferents. El dia previst, ineluctablement, es trobaran dins del cercle roig".
Cap al minut 22 de Círculo rojo Melville es permet una metàfora. Alain Delon, que acaba de sortir de la presó, va a a una acadèmia de billar. Passa el guix per la punta del tac, veiem que és de color vermell i per tant dibuixa un cercle d'aquest color. A continuació observem com un seguit de caramboles desplacen les boles d'un costat a un altre de la taula. Com els personatges que s'aniran atansant i allunyant al llarg de la trama, per acabar en la fatídica trobada final.
A la vida real Melville solia vestir com els personatges dels films noirs americans que tan li agradaven. I així feia vestir els protagonistes de les seves pel·lícules. No crec que a l'època de Círculo rojo cap gàngster francès es vestís com Alain Delon. Però la cosa va més enllà. Només sortir de l'acadèmia de billar, Delon adquirirà a una botiga de cotxes de segona mà un Plymouth Fury III del 1966 que era propietat del mateix Melville. Aquesta fascinació per un determinat imaginari que traspassa d'un costat a l'altre de la pantalla, és ben peculiar. No crec, per tant, que sigui sense intenció que el primer control de policia que podem veure a Círculo rojo sigui davant del monument que commemora, a la localitat de Sain-Loup de Varennes, la invenció de la fotografia per Niepce l'any 1822.
En aquest penúltim film de Melville, fins i tot el repartiment havia patit el seu peculiar caràcter. La mala relació amb Lino Ventura va fer que el personatge del comissari l'interpretés Bourvil. Durant el rodatge de El ejército de las sombras (1969) Melville i Lino Ventura no s'havien ni dirigit la paraula. I el personatge de Vogel, que s'havia pensat per a Belmondo, acabà sent per a Gian Maria Volonté. En aquest cas la mala relació entre actor i director venia del temps de El guardaespaldas (1963). Volonté està francament bé. Bourvil, per al meu gust, queda una mica massa pulcre. Suposo que havia de ser d'aquesta manera. Tampoc Yves Montand havia d'estar al repartiment però "quan uns homes, fins i tot si ells ho ignoren, han de trobar-se un dia, ja poden fer el què vulguin i seguir camins diferents. El dia previst, ineluctablement, es trobaran dins del cercle roig". I així va ser.