Las flores del diablo (1966)

A principis dels anys 60 les Nacions Unides no tenien gaire bona premsa als Estats Units. Una de les idees que sorgiren per millorar aquesta percepció fou la de crear una sèrie de pel·lícules per a televisió. Aquests telefilms, que s'emetrien sense talls publicitaris, havien de convertir-se (segons els seus impulsors) en una fita incomparable dins la història de la televisió. Per aconseguir l'objectiu es creà Telsun Foundation Inc. (Telsun: Television Series for the United Nations) i Xerox Corporation, l'empresa de fotocopiadores, que estava aconseguint tant d'èxit en aquell moment, aportà 4 milions de dòlars al projecte. No cal dir que actors, directors o guionistes de prestigi no dubtaren en apuntar-se a l'aventura.
L'aventura, però, acabà torta. Dels 6 telefilms que s'havien previst inicialment, només se n'estrenaren 4, sent Las flores del diablo el darrer. Es tracta d'un film a l'estil Bond, per dir alguna cosa. Està dirigit per Tenence Young (L'agent 007 contra el doctor No, Des de Rússia amb amor, Operació Tro) i, segons que s'explica als títols de crèdit, desenvolupa una idea de Ian Fleming. El repartiment és descomunal: Senta Berger, Stephen Boyd, Angie Dickinson, Georges Géret, Hugh Griffith, Jack Hawkins, Rita Hayworth, Trevor Howard, Trini López, E. G. Marshall, Marcelo Mastroianni, Anthony Quayle, Gilbert Roland, Harold Sakata (l'Oddjob de Goldfinger), Omar Shariff, Howard Vernon, Elli Wallach, Marilu Tolo, etc. Molts dels actors tenen una intervenció francament escarransida: vist i no vist. Suposo que com que ningú no deuria cobrar, Terence Young s'ho havia d'arreglar com podia. Així a Stephen Boyd el maten un minut després d'aparèixer per primer cop, tot i que semblava que havia de ser el protagonista.
Les Nacions Unides pretenien fer un thriller d'acció per convèncer els ciutadans descreguts de l'eficàcia d'aquesta organització en la lluita en contra del tràfic d'estupefaents. No crec que aquest propòsit didàctic s'aconseguís, més enllà d'una aigualida bona intenció. Vist ara, Las flores del diablo, és un entreteniment acolorit que té la gràcia tronada d'un bolsilibro. Els espies que en contes d'engatar-se a base martinis (shaken not stirred) juguen al pedra, paper, tisora són entranyables. I, és clar, si faltava algun detall, el gran Trini López canta La bamba a Montecarlo. Fantàstic.
Crec que això de les pel·lícules, ni que siguin per a televisió, no està fet per a les Nacions Unides. Ara bé un bunyol com aquest de vegades et fa passar una tarda immillorable, ni que sigui intentant imaginar com Jo Eisinger se les havia hagut d'empescar per a dibuixar la quadrícula que lligués la disponibilitat dels actors amb unes mínimes necessitats argumentals. A més, és d'allò més divertit veure Jack Hawkins fent de general iranià, Elli Wallach d'home de negocis napolità, o Gilbert Roland de dolent glamurós. Las flores del diablo s'estrenà el 22 d'abril de 1966 a la cadena ABC i aquí s'acabà la sensacional aventura de Telsun. Avui podeu trobar una còpia en DVD a les botigues de saldos. Paga la pena, l'acumulació d'idees tronades és del tot hipnòtica.